TOMÀS SANÇ I L’ERMITA DE SANÇ.

Francisco Amillo Alegre

És un fet molt conegut a la nostra ciutat que Tomàs Sanç, procurador de les baronies de Polop i Benidorm, va donar el seu nom a una partida de l’Alfàs de Baix i a l’ermita que va fundar. La seua biografia, en canvi, és menys coneguda i el que tampoc és massa conegut (i que induïx a confusió) és que hi hagué dos procuradors amb este nom.

Tomàs Sanç i Rivelles (1658 – 1736) havia nascut a Alacant i va exercir-hi diversos oficis, per exemple comerciant de productes colonials (sucre, cacau, etc.) i també com prestador de censals i cobrador de deutes que no dubtava a desnonar els morosos. Va simultaniejar estes activitats amb la més coneguda de procurador general de les baronies de Polop i Benidorm, propietat de la família murciana dels Fajardo. Per esta causa fixà la seua residència a Polop, on estava la casa de la senyoria.

Ignorem com entrà en contacte amb els senyors de Benidorm que li donaren un càrrec de molta confiança a partir de 1690. Va defensar i anteposar els privilegis senyorials per damunt dels vassalls de les baronies. Era una època caracteritzada per les protestes contra el règim senyorial protagonitzades pels llauradors que constituïen la majoria de la població. La revolta de la Segona Germania i la posterior Guerra de Successió tingueren al nostre territori un important caràcter antisenyorial. El mateix va passar, posteriorment, amb els plets que els regants iniciaren contra els senyors de les baronies. Malauradament per als llauradors, perderen en tots els casos i la participació de Tomàs Sanç en els plets va fer que es guanyara l’odi dels seus administrats.

Polop, seu administrativa de les baronies de Polop i Benidorm, on tenia la seua residència el administrador Tomàs Sanç

La seua activitat es desenvolupà principalment quan era propietària de les baronies Josepa de Puigmarín i Fajardo (1699-1733), també denominada Josepa de Puxmarín i Rocafull. Per ser dona no podia administrar els seus senyorius i ho feren els seus marits. El primer va ser el seu oncle carnal, Josep de Puigmarín, un matrimoni consanguini per mantindre unit el patrimoni familiar. Posteriorment, en 1711, va casar amb el seu cosí Antoni Montoliu y Puigmarín per la mateixa causa. El procurador Tomàs Sanç va retre comptes de les baronies a Josepa només els anys que romangué viuda i la resta del temps als seus marits perquè així ho disposaven les lleis.

Estava mal vist que els senyors s’ocuparen directament de les seues baronies, per la “deshonra legal del trabajo” que els faria perdre el seu estatus social. Deixaven gran llibertat als seus procuradors i només volien que anualment lliuraren les rendes, com més millor. En el cas de Tomàs Sanç coneguem un document de 1708 atorgat per Josepa de Puigmarín mitjançant el qual se li facultava per actuar en el seu nom pràcticament de forma il·limitada:

• Tenia competències judicials: jutjar, imposar pena de mort, penes pecuniàries i físiques, desnonar, fer composicions (canviar presó per diners) i empresonar els vassalls de les senyories.

• Controlava la vida municipal de les baronies donat que podia nomenar i destituir els càrrecs municipals proposats pels veïns.

• Controlava els cobraments dels impostos senyorials (peites, censos), dels drets de reg y de les regalies que només els senyors podien posseir (molí, forn, almàssera, taverna, tenda, hostal, etc.).

• Tenia competències administratives per a explotar econòmicament les diverses possessions dels senyors: s’encarregava de llogar al millor postor el cobrament dels censos, peites i altres contribucions, podia imposar nous censos, contractar persones per a treballar en les terres que els senyors s’havien reservat, vendre collites, llogar terres, etc.

• Estava autoritzat a actuar en nom dels senyors a l’hora de fer escriptures de compravenda, de representar-los en els plets, contractació de personal, etc.

Les competències judicials canviaren amb el Decret de Nova Planta (juny de 1707) donat que passaren a la Reial Audiència de València. Esta nova justícia del rei va resultar menys arbitrària que la senyorial com ho demostrà el cas del bandoler de Benidorm Manuel Orts: com no podien capturar-lo, Tomàs Sanç va fer la injustícia d’empresonar al seu germà Antoni Orts i al seu amic de Polop Jaume Sanchís. Les acusacions contra ells tenien tan poc fonament que l’Audiència manà posar-los en llibertat (1724). La venjança de Tomàs Sanç vingué dos anys més tard, quan Manuel Orts va ser capturat en un mas de l’Alfàs de Polop (actual Alfàs del Pi) i conduït a la presó de Polop. No consta que el bandoler hi arribara ferit però sí que va morir poc després. No es diu quant de temps estigué empresonat ni el perquè de la seua mort, la qual cosa ens obri diverses possibilitats. La intervenció de Tomàs n’és una.

Naixement de la Séquia Mare al barranc de Polop sobre la que Tomàs Sanç tenia totes les competències. Al segle XVIII darrere de la caseta del partidor hi havia una presa amb l’inici del llit de la séquia, la qual tenia molts braçals, el més llarg passava prop de l’ermita de Sanç. Este braçal, que hui en cara es conserva, va permetre la construcció de molts masos i la repoblació de la zona. Fotografia de l’autor.

Hi ha un incident de la Guerra de Successió que mostra el malestar dels pobladors de les baronies cap a Tomàs Sanç i els seus senyors. Esdevingué el 21 d’abril de 1713 quan el Regne de València ja estava en poder de Felip V però les Illes Balears i Catalunya encara estaven en guerra a favor de Carles d’Àustria. A poqueta nit, una partida austriacista desembarcà en un punt de la costa sense ser detectada pels vigilants d’Altea, de Polop (torre de la Bombarda), de Benidorm (torre de les Caletes i Castell) i de la Vila Joiosa (torre de l’Aguiló). Sorprén que un sistema de vigilància tan eficaç poguera ser burlat i podem suposar que els vigilants coneixien les intencions dels corsaris de les Illes i no donaren la veu d’alarma perquè simpatitzaven amb la seua causa (maulets) i no amb la borbònica (botiflers) que els havien imposat. 

Desembarcaren en Benidorm “[...] i á poco mas de las primeras oraciones se acercaron á la dicha población de Polop”. Allí “como a las nueve de la noche siendo esta oscura y tenebrosa”, els austriacistes no molestaren la gent del poble malgrat que en trobaren molta. En canvi, feren presoners a Tomàs Sanç, al rector Maties Mayor i a l’alcalde ordinari Apol·linar Horts, tots ells partidaris de Felip de Borbó, com els senyors de les baronies. Els habitants de Polop escamparen la notícia que havien estat fets presoners per un grup de 80 a 100 “migueletes de mar”. 

A Benidorm, les autoritats organitzaren una partida d’homes armats reclutada entre els habitants de la vila per tal de fer front als austriacistes. La partida de Benidorm s’amagà a la platja tot esperant el seu retorn, però quan s’acostaren no volgueren obrir foc. Finalment, quan estaven embarcats i no podien fer-los mal, dispararen els seus arcabussos per justificar-se. El document no indica la causa d’este estrany comportament dels vigilants del litoral i dels habitants de Benidorm. Una explicació versemblant era la simpatia cap els austriacistes i el ressentiment contra els representants del poder senyorial. El 1705, la comarca de la Marina s’havia alçat a favor de l’arxiduc Carles perquè havia promés abolir els drets senyorials però havia estat sotmesa per la força de les armes dos anys després. L’incident va concloure pagant el senyor territorial un rescat de 2.800 lliures, però a continuació va pledejar contra els habitants de Benidorm perquè ho pagaren. Argumentava que si hagueren atacat s’hauria impedit el seu captiveri.

A l’Arxiu Municipal de Benidorm es conserva esta antiga fotografia d’un mas a l’Alfàs de Benidorm. N’hi havia molts a la rodalia de la partida de Sanç. A la dreta de la palmera, la capella de l’aljub subterrani que s’omplia amb l’aigua de la Séquia Mare.

La forma d’administrar el reg de Tomàs Sanç va ser causa d’enfrontaments amb els regants pels perjudicis que els causava. Beatriu Fajardo de Mendoza havia creat la Séquia Mare al segle anterior i va permetre el creixement de la comarca i també dels beneficis senyorials. Però passats els anys els seus successors no volgueren fer les reparacions necessàries i els regants es queixaren repetidament. L'any 1703 es feren eixes millores i Josepa de Puigmarín va exigir, en contra del disposat per la seua àvia, que les reparacions foren pagades pels regants, els quals posaren un plet als senyors. L’Audiència de València va dictaminar en contra seua i quedaren obligats al manteniment de la Séquia Mare i a més “fueron condenados en haver de satisfazer todo lo que esto pudo importar.”

Els regants consideraven injusta la decisió i es negaren a pagar. Finalment, arribaren a un conveni amb el senyor: ells es comprometeren a pagar 1.500 lliures repartides entre els regants de Polop, Benidorm, la Nucia i Altea i “dicho Señor Conde ha de tener obligacion de dar el agua [...] â razon de dos horas por cada 12 jornales de labor y mandarla conducir a cada heredad de quince a quince dias.”

Els regants pagaren esta quantitat en dos anys i es conserven dos escrits que arrepleguen els noms i les quantitats pagades amb la lletra i firma de Tomàs Sans i amb una ortografia valenciana molt peculiar: 

“Diners que han dat los de Benidorm a conte dels gastos de les mil sinc sentes [lliures] en lo any 1714.”

“Dines eo memoria del dines yal me lo an dat los basalls de Benidorm en lo any 15 al conte de les mil y sinc sentes lliures gastos condenats en les sentencies de la Real Audiencia”.

Però els senyors no mantingueren la Séquia de forma adient i en 1724 els regants iniciaren un altre contenciós. Es queixaven dels talls d’aigua i de l’increment dels pagaments imposats per Tomàs Sanç. Alguns regants, la majoria d’Altea i també cinc de Benidorm es negaren a pagar les hores de reg. El procurador inicià les gestions per a desnonar-los: 

Els desnonats n'eren:

• Francesc Llorca: li confiscaren la casa del raval de Benidorm i una propietat en la partida de la Sénia del Curt, un bancal sembrat de “panizo”. Esta paraula pot referir-se a la dacsa, un cultiu americà que s’havia introduït feia poc a la comarca, o també al cereal al qual va substituir: sorgo o melca.

• A Josep Pérez, per haver mort, li confiscaren a la seua viuda Cecília Llorca la casa situada “fuera de los muros”, al raval, i dos jornals d’horta sembrats de “panizo”.

• Josep Ortuño: confiscació de mig jornal d’horta i dos de secà en la Sénia del Curt.

• Josep Ballester: confiscació d’una casa al raval, d’un jornal i mig d’horta en la Foia de Ballester, al costat del Camí Reial d’Altea, sembrats de “panizo” i vinya i terra sense cultivar.

• Manuel Orts, dit del Batlle. Havia mort i no se citen els hereus. Confisquen una casa i terres.

Sembla molt clar que Tomàs Sanç no es guanyava les simpaties dels benidormers i que els perjudicava tot el que podia. És sobradament conegut el que va publicar Pedro Maria Orts Berdín sobre rellotges trucats per mesurar els torns d’aigua, regar les seues terres el doble de temps que els altres, cobrar per qüestions nímies, etc. 

Afegiré un fet menys conegut, un incident de l’any 1732 que s’arreplegà a l’acta dùn ple municipal de Benidorm. Ens diu que estava a punt d’esgotar-se l’any de les autoritats municipals i calia triar-ne les de l’any següent, tot proposant dos candidats per a cada càrrec: 

⦁ primer alcalde ordinari, 

⦁ segon alcalde ordinari, 

⦁ regidor primer, 

⦁ regidor segon i 

⦁ síndic–procurador. 

Eixos eren els càrrecs municipals arran el Decret de Nova Planta.

Tomàs Sanç devia triar cinc persones d'entre les deu proposades. La resposta del procurador general va ser: 

“en días pasados se avia hecho la proposición de oficiales y enviadose de ella testimonio â Thomas Sanz Procurador de los señores condes, y este respondió al pie de dicho testimonio que por quanto esta villa no la conoce para nada acuda para su elección â Murcia al señor conde”. 

Una resposta sorprenent i impossible de creure donat era procurador des de feia  42 anys. El consistori s’indignà i va aprovar que el primer alcalde ordinari anara a rebre assessorament legal d’un advocat d’Alacant i després passara a Múrcia per parlar amb els senyors territorials. Pensaven que no calia escatimar gestions ni diners 

“pues, en todos cassos se han de defender los derechos de esta villa gastandose para ello del comun de esta villa quanto fuese menester porque no es razon que se ultraje por Thomas Sanz, informandole à dicho Señor los motivos que esta villa tiene para no pasar a Polop por mandato de dicho Thomas Sanz”. 

Sebla clar que veien mala fe y animadversió en Tomàs Sanç que fins i tot els havia prohibit entrar en Polop. 

El viatge del alcalde va durar set dies i va costar “dos libras onse sueldos y tres dineros” però es va aconseguir que Tomàs Sanç es vegera obligat a firmar els nomenaments: 

“por presencia de mi el escribano en virtud de orden y nombramiento de oficiales para proseguir en el gobierno de dicha villa dada y firmada por Thomas Sanz, Procurador General de los señores condes de Montealegre, dueños directos de dicha villa, la de Polop, Nucia, y Chirles, su fecha en la villa de Polop â los nueve días del corriente mes y año”.

El malestar amb el consistori de Benidorm tenia relació amb la segregació de la Nucia que, iniciada al 1705, tardà molts anys en pactar límits i altres qüestions. Una de elles era que Tomàs Sanç volia que la nova vila i Benidorm pagaren les contribucions a Polop, no als seus municipis, cosa a què els afectats s’oposaven amb fermesa. El conflicte durà fins al 1734 quan una concòrdia el posà fi i la Nucia i Benidorm assoliren la seua reivindicació amb la decepció de l’irascible procurador.

Tomàs Sanç va morir dos anys després d’esta concòrdia, la qual cosa mostra que el seu ressentiment cap als benidormers es va mantindre fins la final dels seus dies. La seua mort l’esdevingué als 78 anys, una bona longevitat per a la seua època. Es va produir a Polop l’1 de gener de l’any 1736.

El seu fill Tomás Domingo Luciano Sanç Botella (1704-1791), nascut i mort a Polop, el va succeir en el càrrec de procurador de les baronies. El desenvolupà simultàniament amb activitats legals a Alacant donat que era advocat, per la qual cosa el denominaven “Doctor Sanz”. Sobre ell tinc prou menys informació que sobre son pare.

L’ermita de Sanç en una fotografia de l’any 1976 realitzada per Juan Carlos Villacorta. El campanar s’havia edificat cap a l’any 1901 amb donatius de les famílies de l’horta. Durant la guerra civil de 1936-39, es cremaren les seues imatges i se’n van reemplaçar amb d’altres noves amb donatius dels fidels. Cap a l’any 1955 s’enderrocà el primitiu edifici del segle XVIII per perill d’enrunament i s’edificà l’actual de coberta plana.

S’ha atribuït la construcció de l’ermita de Sanç a son pare però si és correcta la informació que donà Vicent Llorca Zaragoza sobre la data de construcció de l’ermita l'any 1740, hagué de ser Sanç Botella. Sembla més probable esta hipòtesi perquè ja hem vist que l’animadversió de son pare cap a Benidorm durà fins a la fi dels seus dies.

Segons Pere Maria Orts, Tomàs Sanç Botella donà una imatge de sant Antoni Abat per a l’ermita de la que era titular: 

“La escultura del santo titular era desconcertante, pues de ninguna manera podía ser del XVIII, mas bien parecía del XVI o principios del XVII. Con seguridad que esta talla debía pertenecer a la familia Sans y al edificar la ermita la llevaron a ella y la dedicaron a su advocación." 

L’ermita de Sanç a l’any a l’octubre de 2018. S’havia afegit un pòrtic i incrementat l’alçària del campanar. Fotografia de l’autor.

La intenció de Sanç Botella, en fer l’ermita, seria marcar diferències amb l’administració de son pare alhora que donava un servei religiós als masos allunyats del poble, en eixa època unes 80 cases habitades. Passats els anys esdevingué un important centre social, tot conservant la seua importància religiosa. Com exemple s’hi va acordar, el 1797, un primer reglament per als regants de la Séquia Mare: "en el pago de la Hermita de Sans, término y jurisdiccion de la Villa de Benidorm". Cal notar que no es diu ermita de Sant Antoni sinó de Sanç. El topònim ja estava establit.

Tenia casa a la partida del seu nom, la qual cosa em fa suposar que els benidormers la denominaren així per ell, no per son pare. L’any 1791 l’arquebisbe Francesc Fabián i Fuero va manar fer un cens de totes les cases de Benidorm que a la partida del “Alfals (o Alfalfe) de Benidorm”, l’actual Alfàs de Benidorm, incloïa “La casa con labranza del Doctor Sanz, habitada.” 

Tomàs Sanç Botella va morir el 10 de febrer de 1791, als 87 anys i, segons el llibre de defuncions de Polop que ho registra, va assolir el seu objectiu de ser més apreciat que son pare:

 “En diez de febrero de 1791 en esta villa de Polop murió de repente el doctor don Thomas Sanz, abogado. No testó ni tenía de que testar. Y cierta fortuna. Atendiendo a su rico nacimiento y al esplendor de su familia de capitanes, coroneles y gobernadores y comisarios de marina le señalo cien libras para su alma. Se hizo bando público para que todos los pobres que asistieran a su entierro se les daría un real de vellón de limosna y asistieron ciento y ochenta y cuatro de poblaciones circunvecinas. Se le cantaron tres misas. Se le hicieron las exequias solemnes. Se la abrió sepultura frente a La Esperanza en do se le enterró con el hábito de San Francisco de Asís por el cura doctor Pérez y cantores de esta parroquial después de 24 [horas].”