El Reg Major de l’Alfàs, més conegut a Benidorm com Séquia Mare.
El dia 1 d’abril de l’any 1666 Beatriu Fajardo de Mendoza, propietària de les senyories de Benidorm i Polop, creava un nou reg i lliurava la séquia als regants. Una setmana després, el 8 d’abril, atorgava a Benidorm una Carta de Poblament que creava de nou el seu municipi, segregat del de Polop, i li reconeixia el dret a utilitzar la recentment creada Séquia Mare que arribava fins a l’Alfàs de Benidorm, la qual cosa li donà el seu nom oficial de Reg Major de l’Alfàs.
Al llarg dels segles la nostra població ha tingut sis subministraments d’aigua, començant pel de Bernat de Sarrià que l’any 1324 la va dur des de Lliriet i finalitzant pel subministrament actual, tan eficient i modèlic. En tots els segles les autoritats municipals han atés amb màxima cura esta qüestió de la qual depenia la supervivència del poble que no tenia rius com Altea o la Vila Joiosa.
Però, de tots els subministraments, el de la Séquia Mare ha estat el de més longevitat, 360 anys, perquè encara subsistix a la Nucia. A Benidorm finalitzà l’any 1984 quan la seu de la seua administració passà a la Nucia i
l’aigua deixà de fluir pel llit principal i els seus braçals. Era el final d’un període de 318 anys durant els quals l’aigua regava els camps, omplia els aljubs domèstics, movia molins fariners, permetia llavar la roba i abeurar els ramats i els animals de treball.
La construcció de la séquia tardà set anys a concloure per les dificultats orogràfiques. Calia donar-li el pendent hidrogràfic adient per salvar els 200 metres d’altitud entre el seu naixement al Barranc de Polop i el seu final l’Alfàs de Baix per la qual cosa el seu traçat era sinuós. A més calia construir en alguns punts alcavons o galeries subterrànies, i salvar els barrancs mitjançant aqüeductes, el més important dels quals està al barranc de Soler, a l’Alfàs del Pi. En un primer moment el llit era de terra, però tenia tantes perdudes per filtracions que calgué fer-lo de mamposteria. En aquells moments la séquia tenia un traçat de 15 kilòmetres, però més tard es va allargar fins al poble de Benidorm assolint els 18 km. A més tenia una densa xarxa de braçals que permetia regar major superfície.
Este reg ha estat indissolublement unit a Benidorm: es va crear per a poder repoblar-lo i els seus regants portaren sempre la veu cantant en la seua defensa i manteniment.
Un exemple el tenim al segle XVIII quan un centenar de regants es reuniren a l’ermita de Sanç i crearen el primer reglament del Sindicat de Regants. En 1912 els regants de Benidorm impulsaren la compra del reg i del molí de Rovira als descendents de Beatriu Fajardo. Finalitzava l’últim vestigi feudal de Benidorm, un anacronisme que havia durat massa temps. En 1927, per iniciativa del metge i propietari agrícola Cosme Bayona Fuster, president del Reg Major de l’Alfàs, es redactaren les modèliques Ordenanzas de la Comunidad de Regantes del “Riego Mayor de Alfaz del Pi y Benidorm.” Era una reglamentació molt minuciosa i constituïx un document imprescindible per a conéixer la història de la Séquia Mare.
La Séquia va permetre un important creixement de la població de Benidorm, tant que un segle més tard ja no hi havia suficient aigua per a tots. La solució va ser administrar-la amb saviesa i mantindre el llit de séquia i braçals en perfectes condicions. Així els conreus de regadiu i l’aigua emmagatzemada als aljubs domèstics permeteren la supervivència dels agricultors. No sempre va ser fàcil. Durant la gran sequera de la dècada de 1930 va ser necessari que la Guàrdia Civil vigilara la Séquia Mare perquè exaltats d’altres pobles intentaren tallar amb dinamita el pas de l’aigua cap a Benidorm. Afortunadament, el retorn de les pluges permeté normalitzar la situació.
L’any 1940 els regants tingueren un gran èxit. Aconseguiren fer de ciment el llit de la séquia la qual cosa disminuïa quasi totes les filtracions, un entrebanc endèmic del Reg Major. A més s’incorporaren taulells per a mesurar l’aforament i també per a marcar els kilòmetres i hectòmetres, tal com es pot observar al tram de la séquia que s'ha posat en valor en el Parc de la Séquia Mare.
Esta obra va ser el major triomf de la Comunitat de regants i el de més abundància d’aigua. Però durà poc. El 1950 entrà en funcionament el Canal Bajo del Algar. L’aforament de la Séquia Mare al Saltet, a l’inici de Benidorm, donava uns setze litres per segon mentre que el Canal Bajo permetia més de 800 litres a menor cost i al circular per una cota més elevada podia regar més terres. Va permetre passar del regadiu tradicional d’autoconsum al cultiu intensiu de cítrics, més rendible. Finalment, quan en 1984 els regants de Benidorm començaren a utilitzar l’aigua depurada, la Séquia Mare deixà de ser útil i deixà de dur aigua. Sense manteniment el llit s’ha fet malbé en nombrosos punts.
El progrés deixà obsoleta la secular séquia, però cal no oblidar que sense ella ni s’hauria repoblat Benidorm en 1666 ni hauria sobreviscut després. El progrés és necessari, però l’oblit no i conéixer la història del nostre poble ens ajuda a comprendre com vivien els nostres avantpassats, que i a sentir-nos orgullosos d’ells perquè van saber superar les dificultats amb intel·ligència i laboriositat, qualitats necessàries tant a l’ahir com a l’avui.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada